Copyright Meteopallars . Amb la tecnologia de Blogger.

La indústria de la fusta al Port de Salau. Retalls d'història.

divendres, 22 de maig de 2009


Bonabé i l'asserradora.

EL BOSC DE BONABÉ I LA FUSTA.
-->

Es tracta d'un bosc de 650 ha de les quals 450 són d’avetosa i 150 de pi negre amb un total de 250.500m3 de fusta. Al nord limita amb la Noguera Pallaresa, al sud amb les crestes del massís de Marimanya, a l’est amb el barranc de la Font dels Frares i a l’oest amb el terme de la Vall d’Aran.
Si actualment el bosc de Bonabé es considera una important massa forestal, cal imaginar-se com devia ser a principis de segle quan els francesos hi iniciaren l’aventura de la fusta. No tenim dades precises sobre el cubicatge de fusta que s’extragué del bosc, però es parla de l'ordre de set-cents mil arbres.

Restes de construccions al port de Salau
L’empresa francesa Matussière-Forest comprà la totalitat del bosc exceptuant una partida que va des de la font dels Frares fins al barranc de Cireres.
L’any 1911 ja es parlava de que s’explotava el bosc de Bonabé utilitzant motor elèctric per a serrar les fustes que són després transportades per medi d’un cable elèctric cap a la frontera.
El senyor Loius Matussière, industrial de Modene va decidir dedicar-se a la extracció de fusta del bosc de Bonabé. Estudis posteriors desestimaran el transport de la fusta per territori català davant la precarietat de les carreteres i s'estudia la possibilitat de fer-ho amb cable aeri des de Bonabé mateix fins a Salau, a través del port.
D’entrada calia enllestir la qüestió jurídica. Se signà un contracte d’explotació entre la duquesa de Medinacel·li, propietària del bosc, i els pobles d’Alós i Isil que hi tenien el dret d’ús d’una banda i de l’altra, i els industrials Matussière i Forest.


Tot un seguit de construccions nasqueren a l’empara del projecte. Es construí a Salau, al port i a Bonabé. En territori aneuenc l’emplaçament escollit fou un indret prop de la Noguera, que li permetria l’assentament d’una asserradora vora al camí d’accés al port de Salau, en un preciós planell que hi ha entre les bordes d’Isil i la de Perosa a la confluència amb la pista de muntanya que puja fins al mateix port.
Malgrat les expectatives que el projecte despertà, l’obra tingué una dificil execució mecànica. El funcionament correcte del cable retarda la posada en marxa del projecte global. S’ha de tenir en compte que la distància total Bonabé-Salau arribava als 9 km, que tenia una alçada de sortida de 1.400m, la d’arribada era de 800m i un recorregut de 2.200m. es necessitava molta electricitat per a fer funcionar el cable. Com que l’any 1908 el circuit encara no funcionava, la fusta tallada des de l’inici del projecte es feia malbé amuntegada i s'utilitzà, llavors, per a fer-ne pasta de paper. Aquesta disfunció propicià, per part de l’empresa, la creació de les Papereries de Lédar.
Muntatge, extracció de fusta, transport, estudis, dificultats mecàniques i mà d’obra durant la primera guerra mundial, tot plegat va fer que la instal·lació en rendiment funcionés una desena d’anys.
El 1921 com a conseqüència de l’esgotament del bosc i del desgast del cable, no es renovà el contracte. El projecte s’aturà definitivament.




Cronologia de les obres entorn al port de Salau: inici de les obres, any 1903
-a Salau poble:
L’estació d’arribada del cable i l’hangar d’emmagatzematge de la fusta.
L’obrador on es ratlla la fusta per a fer paper.
El canal de 1.200m de llarg que captava l’aigua per a dur-la a la cascada de 130m. aigua imprescindible per a produir l’electricitat necessària per al funcionament del cable, de l’obrador de pasta de paer i d’altres instal·lacions.

-a Bonabé;
l’estació de sortida del cable.
Les habitacions per als llenyataires i les seves families.
Una forja.
Un molí i una capella inaugurada el 1917.

-entre Salau i Bonabé;
dues estacions intermèdies: Pèzerouze, al costat occità que servia per al canvi d’orientació del cable i l’altra al Cap del Port.
És un edifici de cent metres de llargada que contenia una taverna, els allotjaments dels obrers i una estafeta duanera per a controlar tot allò que el cable transportava.
91 torres, algunes de fusta de roure i d’altres de ferro, que podien atènyer 30m. d’alçada.

Pilones del transport per cable a la banda francesa encara dempeus





La indústria Matussière et Forest va treballar del 1903 al 1921 en territori aneuenc, encara no una vintena d’anys. De tot aquell embalum de construccions no hi queda gairebé res, excepte les restes d’estructures a l’esquerra de la carretera, la basamenta d’algunes torres, trossos de cable soterrat i l’espectacular edifici del Cap del Port que encara podem veure quan ens hi acostem.
Ens queden també fotos antigues que es poden consultar a l'Arxiu Històric de les Valls d'Àneu i també aquestes fotos que hem escanejat i que ens ha cedit l'amic Feliu Izard del Centre Excursionista de Lleida i responsable de la cursa Cuita al Sol. Ens podem també fer una idea de la duresa de les condicions de treball en aquest lloc on les condicions meteorològiques no eren pas fàcils.

-->
PORT DE SALAU. UN GRAN EIX DE COMUNICACIÓ OBLIDAT.
El Port de Salau 2.087m. és una esplèndida entrada natural superable amb facilitat, va ser un punt de comunicació habitual entre el Pallars i Occitània i on hi havia moltes transaccions ramaderes i comercials entre les dues bandes.
La facilitat de pas pel port no defugí en el segle XIX, els intents d’aconseguir la construcció d’un túnel que acostaria el Pallars amb el Coserans, l’obra consistent en un pas internacional, canviaría completament el signe de les dues valls, Noguera i Salat.
Sens dubte, la línia “Noguera Pallaresa”, nom amb que es batejà el projecte, arrenca del conveni entre França i Espanya el 13 de febrer de 1885 en què s’especifica que una de les línies que travessaran la frontera serà aquella que, amb sortida amb Sant Girons s’enlairarà per la vall del Salat i penetrarà a Espanya per la de la Noguera, passarà per Esterri d’Àneu i arribarà a Lleida. La llei de 23 de juliol de 1889 assignava la subvenció per km. es declarava compresa en el servicio general amb caràcter internacional i s’autoritzava al Ministre de Foment per a atorgar-ne la concessió. Durtan les campanyes de 1887-1888, els enginyers francesos i espanyols aixecaren els plànols del massís de Salau, indicaren l’emplaçament del túnel que havia de tenir un recorregut de 8.700m i en calcularen els pendents respectius. El projecte definitu fou presentat i aprovat per Reial Decret de 4 de març de 1982 signat per la reina regent Maria Cristina i el ministre de Foment.
Sembla que a la banda francesa hi havia estudis de foradar la muntanya des del 1789. més endavant sorgirà el projecte ferroviari. A l’entrada prevista del túnel que tindria, finalment, 4,8 km. i sortiria al costat català a una altitud de 1.330m s’hi colocà una placa que diu:
"Traversée des Pyrénées centrales par les vallées du Salat et de la Noguera Palharesa. Chemin de fer de Saint Girons a Lérida. Téte français du souterrain de faïte. Altitude 1.080m Saint Girons a 36 km. Lérida à 172 Km".
Fa més de cent anys que es va firmar aquell decret i, no solament el tren no havia d’arribar fins a Saint Girons, sinó que tardaria cinquanta-nou anys per arribar a la Pobla de Segur on s’aturaria definitivament.
Des del 1988 el Port de Salau es un punt d’aplec d’occitans i catalans que recorden anualment les relacions ancestrals que havíen mantingut. En el rerafons d’aquestes trobades hi ha latent l’obertura del Túnel de Salau. En el segle XIX fins a 7.000 segadors francesos que anaven a treballar a terres catalanes passaven pel Port de Salau on hi havia la presència de llocs duaners a Salau i a Isil.i va esdevenir un punt important de relacions ramaderes, polítiques, comercials i humanes. Degut a tot això es va construir a Salau un Hospital de cavallers de Sant Joan que pertanyia a l’ordre dels hospitalers que oferia allotjament i socors als caminants i pelegrins. L’hospital fou tancat a finals del segle XIV, va reobrir al XVI i subsistirà fins al XVIII.

Sens dubte, la realització d'aquest eix de comunicació hagués suposat una gran oportunitat per al Pallars i la seva història avui dia en seria un altre.

Màgnifica vista des del Port de Salau.

Escrit per: Conxi Ciurana per a Meteopallars Blog
Fotos actuals: Ramon Baylina/Conxi C.
Fotos antigues cedides per: Feliu Izard
Font: "Les Valls d'Àneu" de Ferran Rella.

Nota: Feu clic a les fotos per a veure-les en gran.

Queda totalment prohibida la reproducció d'aquest article i les seves fotografies sense l'autorització per escrit dels autors. 

3 comentaris:

Feliu de Lleida ha dit...

Pura meravella de documentació.
No sols sou un crack de la meteo i de la Foto, que també ho sou de l'història.
Tanti auguri.
I a resar per la Cuita el Sol.
Tu ja saps com fer-ho (bellugan les isobares a l'ordinador, oi?).
Feliu de Lleida

Sabrià ha dit...

magnífic post. Gràcies!!!

Jordi Solà i Mas ha dit...

De lo millor que he llegit derrerament. M'agradaria parlar-ne amb tu un dia per que des del MNACTEC i l'IDAPA s'està documentant els elements industrials del Pallars, i em toca a mi fer-ho.

Formulari de contacte

Nom

Correu electrònic *

Missatge *

Pyrene, la llegenda dels Pirineus.
Explica la llegenda que la deessa Pyrene que dóna nom a la serralada pirinenca era una bella nimfa dels manantials que fou designada per Zeus per a custodiar les aigües cristal·lines d'una vall.
En les muntanyes properes hi vivia Gerió, un monstre de tres caps entossudit en obtindre els favors de Pyrene que fugint d'ell es va endinssar al gran bosc del nordest d'Ibèria. Gerió, llavors, va fer cremar el bosc i Pyrene decidí quedar-s'hi i va morir.
Hèrcules, enamorat de Pyrene i molt entristit per la seva mort, aixecà una formidable tomba de pedra en forma de serralada que anava des del mar Cantàbric fins a la Mediterrània, i en memòria eterna a la seva estimada Pyrene li donà el nom que la recordarà per sempre: PIRINEUS.

Objectiu: TUNEL DE LA BONAIGUA
http://esterrianeu.ddl.net/tunel/index.html


"El clima barreja i confon, d'una manera única, totes les estacions, de tal manera que tot l'any sembla una eterna primavera"
Tarraco civitas ubi ver aeternum est - Lucio Floro Segle II d.c.

Seguidors

  © Blogger templates Newspaper by Ourblogtemplates.com 2008

Back to TOP